No és la primera vegada
Quan les llogateres i les treballadores van unir les seves forces
La història ens ensenya que els drets no es regalen: es conquereixen organitzant-nos i fent força col·lectiva. Aquestes són algunes vagues que van demostrar que, quan parem juntes, podem canviar les coses.
20.000 llars es van declarar en vaga de lloguers contra els abusos dels propietaris. Les llogateres van organitzar la resistència als barris obrers i van portar la lluita fins a les fàbriques. Quan una de les seves dirigents va ser portada a judici, 15.000 treballadors de les drassanes van abandonar els seus llocs i van envoltar el tribunal. La força conjunta de les vaguistes i el moviment obrer va obligar les autoritats a actuar i va contribuir a conquerir les primeres lleis de regulació dels lloguers.
Prop de 100.000 persones van deixar de pagar el lloguer en una de les vagues de llogateres més grans de la nostra història. Organitzada des del Sindicat de la Construcció de la CNT, la mobilització va desbordar els edificis i es va estendre pels barris obrers. Davant la repressió contra les llogateres, els sindicats van respondre amb una vaga general de dos dies. La lluita per l’habitatge demostrava la seva capacitat per mobilitzar tota la classe treballadora.
Deu milions de treballadors van paralitzar Itàlia en una vaga general pel dret a l’habitatge i contra l’encariment de la vida. La pressió va arrencar la congelació dels lloguers més baixos i un pla per construir 214.000 habitatges. Però la lluita no es va acabar aquí. La vaga va obrir un cicle de mobilitzacions de llogateres, ocupacions d’habitatges buits i creació de nous sindicats. Durant els anys següents, el moviment va aconseguir noves conquestes, entre elles una llei de regulació dels lloguers el 1978.
Vagues que van canviar les coses
| 1855 | La primera vaga general | Després de l’execució del dirigent obrer Josep Barceló i de la prohibició de les associacions obreres, Barcelona va viure el juliol de 1855 la primera vaga general de l’Estat. Sota el lema «Associació o mort», milers de treballadores i treballadors van aturar les fàbriques per exigir el dret a organitzar-se. |
| 1917 | Vaga general revolucionària | Davant la pujada descontrolada dels preus i la crisi política, UGT i CNT van unir forces per convocar una vaga general revolucionària. Malgrat la brutal repressió, la mobilització va fer trontollar els fonaments del règim de la Restauració. |
| 1919 | La Canadiense | Una vaga iniciada per vuit acomiadaments va acabar paralitzant bona part de la indústria catalana durant 44 dies. La solidaritat obrera va obligar la patronal i el Govern a cedir. Entre les seves conquestes, una que avui donem per feta: la jornada laboral de vuit hores. |
| 1951 | La vaga de tramvies de Barcelona | Tot va començar amb un boicot popular contra la pujada del preu del tramvia. Els vagons circulaven buits i la protesta es va estendre fins a convertir-se en una vaga general contra l’encariment de la vida. En plena dictadura franquista, la mobilització va aconseguir fer enrere la pujada de tarifes. |
| 1976 | Vaga general per les llibertats i contra la carestia de la vida | En plena Transició i encara sota les estructures de la dictadura franquista, CCOO, UGT i USO van convocar una vaga general el 12 de novembre contra la congelació salarial, l’atur i les mesures econòmiques del Govern d’Adolfo Suárez. També exigien amnistia laboral i llibertat sindical. Malgrat la repressió i la il·legalitat dels sindicats, la mobilització va aplegar més de dos milions de persones i va ser decisiva per girar full de la dictadura des de baix. |
| 1988 | Vaga general del 14-D | Milions de treballadors van paralitzar el país contra el Pla d’Ocupació Juvenil del Govern de Felipe González. Fins i tot la televisió pública va deixar d’emetre. La força de la vaga va obligar el Govern a retirar el pla i va obrir pas a noves conquestes socials. |
| 2002 | Vaga contra el «decretazo» | El Govern d’Aznar va voler retallar els drets de les persones aturades. La resposta va ser una vaga general que va paralitzar sectors sencers de l’economia. La pressió sindical va aconseguir que el Govern rectifiqués bona part de la reforma. |
| 2010 i 2012 | Contra les reformes laborals | Milions de persones van tornar a la vaga contra les retallades, l’abaratiment de l’acomiadament i les polítiques d’austeritat. Tot i que no van aconseguir frenar les reformes, les mobilitzacions van mantenir viva la resistència obrera davant dels qui pretenien fer-nos pagar la crisi. |
| 2017 | Aturada de país del 3 d’octubre | Després de la violència policial de l’1 d’octubre, sindicats i entitats van convocar una vaga general i una aturada de país. Centenars de milers de persones van omplir els carrers de tot Catalunya i van demostrar que, quan parem juntes, ho parem tot. |
| 2018 i 2019 | Vagues feministes del 8M | Milions de dones van sortir als carrers i van cridar a aturar la feina, els estudis, el consum i les cures. Les vagues feministes van desbordar els centres de treball i van demostrar una cosa fonamental: si les dones parem, s’atura el món. La seva força va situar les reivindicacions feministes al centre del debat públic. |
Ara ens toca a nosaltres
Quan les llogateres s’organitzen, els propietaris tremolen. Quan aquesta força s’uneix a la dels sindicats laborals, podem aturar el país sencer.
Els drets que tenim avui es van conquerir lluitant. La jornada laboral de vuit hores, les millores salarials o la regulació dels lloguers van ser el resultat de vagues, mobilitzacions i anys d’organització col·lectiva. Darrere de cada conquesta hi va haver persones que es van enfrontar als seus caps, als seus propietaris i a governs que semblaven intocables. Persones com nosaltres, que es van organitzar i van descobrir que juntes tenien la força per canviar les coses.
La història d’aquestes vagues també ens recorda una cosa fonamental: la lluita per l’habitatge i la lluita pels drets laborals sempre han anat de la mà. Les mateixes persones que treballem per guanyar un salari n’hem de lliurar bona part als nostres propietaris i als bancs. Mentre els lloguers i el cost de la vida no paren de pujar, els nostres salaris perden valor. I com més ens costa arribar a final de mes, més difícil és rebutjar una feina precària, enfrontar-nos als nostres caps o sostenir una vaga. L’explotació que patim a la feina continua quan arribem a casa.
Per això, fa més de cent anys, les llogateres de Glasgow i Barcelona van entendre que necessitaven unir les seves forces amb el moviment obrer. I per això, a la Itàlia de 1969, deu milions de treballadors van paralitzar el país per exigir el dret a l’habitatge.
Avui tenim al davant una oportunitat històrica. Hem omplert els carrers, hem aconseguit victòries que semblaven impossibles i hem demostrat que la lluita col·lectiva pot arrencar drets als poderosos. Ara volem anar més lluny. Volem abaixar els lloguers, acabar amb els desnonaments, conquerir contractes indefinits i recuperar el poder adquisitiu dels nostres salaris. Volem que els diners que guanyem treballant serveixin per viure dignament i deixin d’engreixar els beneficis d’uns quants.
El proper 11 de novembre anem a la vaga general per l’habitatge i el cost de la vida. A cada barri, a cada poble, a cada centre de treball i d’estudi, tenim la tasca d’organitzar-nos perquè la vaga sigui massiva. Perquè la força que necessitem per guanyar és a les nostres mans, en la nostra capacitat d’organitzar-nos i d’actuar juntes.
Fa cent anys, les llogateres i les treballadores van demostrar que podien canviar la història. L’11 de novembre ens toca a nosaltres. A la vaga general!
